En aquest article, es pretén ampliar la concepció de François Dépelteau de la relació social com a processos dinàmics. Sostinc que el concepte bàsic de procés s’ha de desenvolupar més. Tendim a entendre els processos com a teleològics, però mantinc que els processos autoreferencials són un model més interessant per a la sociologia relacional. Fent ús de la teoria de Niklas Luhmann, podem concebre els processos autoreferencials com a sistemes que s’autoorganitzen per mitjà de la transformació del desordre en ordre. Perquè això sigui possible, els sistemes s’han d’albergar dins de si mateixos. En l’article, a més, s’exploren les diverses raons que expliquen aquesta característica especial.This paper aims at expanding on François Dépelteau's conception of social relation as dynamic processes. I argue that the basic concept of process is in need of further developments. We tend to understand processes as teleological, but I contend that self-referential processes are a more interesting model for relational sociology. Using Niklas Luhmann's theory, we can conceive self-referential processes as systems that self-organise by transforming disorder into order. For this to be possible, systems must harbour within themselves. The paper then explores the various reasons that explain this special feature.En este artículo se pretende ampliar la concepción de François Dépelteau de la relación social como procesos dinámicos. Sostengo que el concepto básico de proceso debe desarrollarse más. Tendemos a entender los procesos como teleológicos, pero mantengo que los procesos autorreferenciales son un modelo más interesante para la sociología relacional. Haciendo uso de la teoría de Niklas Luhmann podemos concebir los procesos autorreferenciales como sistemas que se autoorganizan por medio de la transformación del desorden en orden. Para que esto sea posible, los sistemas deben albergarse dentro de sí mismos. En el artículo, además, se exploran las diversas razones que explican esta característica especial.