Aquest article problematitza la noció de «silenci» i els seus usos metafòrics en les reaccions afectives entre els habitants de Ciutat de Mèxic. L’argument es basa en la premissa que l’escolta és una experiència integral (corporal, cognitiva, sensorial i afectiva) i una forma d’«inscripció tant en la consciència i com en la memòria» (Rivas, 2019; Gallagher, 2016) i reflexiona sobre com moments concrets de la història recent de la Ciutat de Mèxic poden estar modelant les «maneres d’escoltar», i també de percebre, anomenar i significar el silenci entre els habitants de la ciutat capital. Per això, considera casos concrets d’esdeveniments traumàtics col·lectius, siguin per causes socials o naturals, i que estan connectats a la memòria col·lectiva i a la història local. En concret, es descriuen les reaccions socioafectives al terratrèmol de 2017, la seva relació sensoperceptiva amb els terratrèmols de l’any 1985 i dues tràgiques massacres estudiantils ocorregudes el 1968 i, més recentment, el 2014. Aquests fets han tingut tal magnitud afectiva que han requerit un reacomodament sensorial per anomenar les experiències viscudes i, sobretot, per poder donar sentit a allò que s’ha perdut, a l’absent o al desaparegut. Aquestes maneres d’anomenar, o millor dit, no-anomenar les absències, però sí de performar el dolor que generen, permeten parlar d’una reformulació dels significats entorn d’aquest «silenci». L’article ens proposa explorar les formes performatives de la cultura, suposant que algunes de les modalitats d’escolta que ens planteja, considerant diferents moments històrics, permetin conèixer els usos afectius del «silenci», la performativitat de l’escolta i la funció d’ambdós en la superació col·lectiva del trauma.This text questions the notion of “silence” and its metaphorical uses in order to assist in the affective mobilisations of Mexico City’s inhabitants. My argument takes as a premise that listening is an integral experience (corporal, cognitive, sensorial and affective) and a form of inscription in both the consciousness and the memory (Rivas 2019, Gallagher 2016). Next, I consider how specific moments in Mexico City’s recent history can shape societal ways of listening, as well as of perceiving and signifying silence among the inhabitants of the capital city. Reference to specific instances involves considering collective traumatic events, either with natural or social causes, which end up being connected to the collective memory and local history of Mexico City. First, the socio-affective responses to the September 2017 earthquake are described considering its sensory-perceptual relation with the earthquakes of 1985; secondly, two tragic student massacres occurring in 1968 and more recently in 2014. These events have had such an affective magnitude that they have required a sensorial readjustment to name lived experiences and, mainly, to make sense of that which has been lost, which is absent or has disappeared. These ways of naming, or rather, not-naming the absences, but performing the pain they provoke, allow us to speak of a reformulation of the meanings relating to the “silence” that is referred to. The proposal consists of exploring culture’s performative forms, assuming that the modalities of listening and interpretation of the listening/silence dyad in different referenced historical moments allow us to know the affective uses of silence, the performance of listening and the function of both in the collective overcoming of trauma.En este texto se problematiza la noción de “silencio” y sus usos metafóricos para asistir la movilización de afectos entre los habitantes de Ciudad de México. El argumento toma como premisa que la escucha es una experiencia integral (corporal, cognitiva, y senso-afectiva) y una forma de “inscripción en la consciencia y la memoria” (Rivas, 2019; Gallagher, 2016). Seguidamente, se formulan diversas reflexiones al respecto de cómo momentos coyunturales en la historia reciente de Ciudad de México pueden estar moldeando las formas de escuchar, así como de percibir y significar el silencio entre los habitantes de la ciudad capital. Esta referencia a momentos coyunturales implica la consideración de instancias de traumas colectivos, sean estos por causas sociales o naturales, que acaban por ligarse a la memoria colectiva y la historia local de la Ciudad de México. En particular, se describen las reacciones socio-afectivas al terremoto que tuvo lugar en 2017; y su relación senso-perceptual con los seísmos del año 1985 y con dos trágicas masacres estudiantiles ocurridas en 1968 y más recientemente en 2014.  Los eventos aludidos han sido de una magnitud afectiva tal que han requerido de un reacomodo sensorial para nombrar lo vivido y, sobre todo, para poder dar sentido a lo perdido, a lo ausente, a lo desaparecido. Estas formas de nombrar –o mejor dicho de no-nombrar– las ausencias, pero sí de performar el dolor que generan, permiten hablar de una reformulación de los significados en torno al referente “silencio”. La propuesta consiste en explorar formas performáticas de la cultura, suponiendo que las modalidades de escucha e interpretación de la díada escucha/silencio en los distintos momentos históricos aludidos permiten conocer los usos afectivos del silencio, la performatividad de la escucha y la función de ambos en el procesamiento colectivo del trauma.